Guy Ferrer
Text d’introducció del llibret realitzat per a una exposició a la galeria L’Œil Soleil, Cliouscat, França (1994)

A la base mateixa de l’art primigeni hi ha el culte: l’objecte artístic, en ser votiu, fa que l’obra d’art esdevingui un vector de forces, sospitades i insospitables.
Els artistes contemporanis, en general, han perdut el sentit del poder d’intercessió entre el profà i el sagrat que té l’obra d’art. I tanmateix, l’artista és un oficiant, un laboratorista que activa forces simbòliques…

Com poden alguns artistes reivindicar el seu desinterès afectiu per l’obra?
Com es pot quedar per sota del plaer, del dolor, de la por i del gaudi que proporciona fer art?

Perquè l’obra ens sobreviurà, cal procurar dotar-la de la força per perdurar.
L’obra d’art és viva.
L’art és màgic.

—

L’any 1994 vaig escriure aquest petit text d’introducció per a una exposició que combinava art contemporani i art tribal. Amb els anys, continua sent plenament vigent, tant pel que fa a la meva pròpia obra com per a les peces que col·lecciono.

Crec sincerament que els artistes tenen aquest poder misteriós de fer visible allò que romandria invisible o inaudible sense ells, i que la revelació que tenen encomanada —feixuga i subtil— és una capacitat extraordinària i insubstituïble.

Per això, segons el meu parer, aquesta relació amb l’invisible pertany, indubtablement, a l’àmbit del sagrat. En posar-se a disposició de les forces superiors que ens regeixen, l’objecte creat —gràcies o malgrat un mateix— apareix.

La col·lecció d’art africà que vaig començar a construir es va nodrir inicialment d’objectes tribals, escollits per la seva força o pel seu interès plàstic més que no pas pel seu significat intrínsec dins els grups ètnics d’on provenien —aquesta dimensió etnològica no ha estat mai el meu focus principal.

Tots aquests objectes han acabat formant una família nombrosa, dins la qual els diàlegs són rics i, de vegades, estrepitosos, segons com s’estableixen les correlacions entre les peces.

Amb els anys, la col·lecció s’ha enriquit amb moltes altres obres, que han alimentat el meu imaginari artístic i han obert un camp d’exploració ampliat a totes les cultures del món, amb un vocabulari de formes infinit.

L’any 2018, mentre participava amb Pascal Lacombe en una exposició a Beirut, vaig descobrir amb sorpresa i molt interès les obres exposades per la galeria veïna a la nostra, i especialment les de l’artista Marc Padeu.

Les vaig poder adquirir gràcies al suport de la galerista camerunesa Diane N’Gako. Aquestes obres es van convertir, d’alguna manera, en ambaixadores d’un conjunt que, des de llavors, s’hi ha anat agregant.

Em sembla —sense caure en cap generalització caricaturesca— que els artistes africans contemporanis porten dins seu tant les tradicions ancestrals —que encara els habiten i que expressen de manera més o menys conscient— com una atracció pel món anomenat “occidental”, que, d’una manera estranya, els atreu.

Més curiós encara: mentre la història reconeixia als artistes negres talents incontestables per a la música, el cant, la dansa, l’escultura, etc. —expressions amb les quals han enriquit el món—, la pintura semblava exclosa dels àmbits que tradicionalment se’ls atribuïen, llevat d’algunes rares excepcions.

Avui dia, és evident que aquesta mancança s’ha esmenat amb força. Estem assistint a un entusiasme planetari per aquests pintors i escultors que han sabut superar l’exclusió inicial i que, amb més o menys oportunisme, alimenten galeries i institucions… D’aquí la necessitat d’una vigilància crítica i discerniment, justificades per l’escalada del mercat que els envolta.

Més enllà del plaer immediat que m’aporta, la modesta col·lecció que he iniciat —i que espero continuar enriquint amb nous descobriments— pretén reparar una mica aquesta injusta manca de consideració, oferint al públic obres que, al meu entendre, són sovint poderoses i fascinants.

També expressa la transversalitat de l’art: la sensibilitat no coneix fronteres, i es transmet a tots aquells que es permeten la curiositat i l’obertura als altres.

L’eix de la col·lecció —lliure i no limitatiu, però que se’m va imposar des del principi— explora els vincles d’inspiració estètica i espiritual que uneixen l’art africà contemporani amb l’art occidental en general.

Guy Ferrer